"Però... si qualsevol pot copiar els vostres llibres i passar sense comprar-los, de què mengeu vosaltres?" Aquesta pregunta és feta sovint, la major part de les vegades seguida de la observació següent: "El copyright és necessari, fa falta protegir als autors!"Aquest gènere d'afirmacions revela quant de fum i quanta sorra ha conseguit llençar la cultura dominant (basada en el principi de propietat) i la indústria de l'entreteniment als ulls del públic. Als mitjans i a les nostres ments es perpetua la ideologia confusionista en matèria de drets d'autor i propietat intel·lectual, malgrat que la renaixença dels moviments i la transformació en curs l'estiguin posant en crisi. Només a paràsits i lladres cal fer creure que "copyright" i "dret d'autor" són la mateixa cosa, o que existeixi la contraposició entre "dret d'autor" i "pirateria". No és així.
Els llibres del col·lectiu Wu Ming són publicats sota la següent nota: "Està permesa la reproducció total o parcial d'aquesta obre i la seva difusió telemàtica sempre i quan sigui per a ús personal dels lectors i no amb finalitats comercials". Aquesta nota està basada en el concepte de Copyleft, inventat als anys vuitanta pel "moviment del software lliure" de Richard Stallman i companyia, i ja està sent aplicat en molts sectors de la comunicació i la creativitat, de la divulgació científica i de les arts.
Copyleft (un dens joc de paraules intraduïble) és una filosofia que es t adueix en diversos tipus de llicències comercials, la primera de les quals va ser la GPL (GNU Public License) del software lliure, nascuda per a tutelar aquest últim i impedir que ningú (per exemple Microsoft) s'apropïi i privatitzi els resultats del treball de comunitats lliures d'usuaris i programadors. Per a qui no ho sàpiga, el software lliure es caracteritza per tenir el codi obert, cosa que el fa potencialment controlable, modificable, millorable i copiable pels usuaris.
Si el software lliure hagués estat simplement de domini públic, abans o després hagués caingut sota el control dels voltors de la indústria. La solució va ser revertir el copyright com si fos un mitjó, fent que passés de ser un obstacle a la lliure reproducció a ser la garantía suprema d'aquesta. En paraules entenedores, si jo poso copyright sobre la meva obra, jo en sóc el seu propietari, i això m'otorga poders suficients per a dir que amb aquesta obra tu pots fer el que vulguis. Pots copiar-la, difondre-la, modificar-la, etc. El que no t'està permès fer és prohibir que algú altre faci el mateix que tu, és a dir, no pots apropiar-te de l'obra i impedir-ne la seva lliure circulació: no pots posar copyright sobre aquesta, perquè ja n'hi ha un de posat i em pertany, i si a més ho fas et busques la ruina i te les veus i desitges amb mi.
En resum: no es perden diners, es democratitza l'accés a les creacions i tant creadors com usuaris se'n veuen beneficiats. Llavors... perquè tant de problema?
